Com ens diu Maria Velasco al pròleg, Alícia. Tan gran i tan petita ens dóna entrada a un pati on hi ha un «jardí asfixiat pel temps, una selva que tot ho envolta». El jardí simbolitza el lloc de creixement interior. Però l'Alícia, com se sap, d'acord amb el títol de Manel, creix i decreix, i així trasllueix que la identitat és un procés inconclús i il·limitat. L'Alícia no és aquí l'adorable nena d'una família acomodada, sinó la filla, camí a l'adultesa, d'una mare treballadora, a qui fan els avis de cangur i més.